Wikipédia

Utilisateur:Xic667/HistCat

< Utilisateur:Xic667

Histoire du catalan

Histoire de la langue catalane

Domini lingüístic del català als països de la Catalanofonia.

Le catalan est une langue romane issue du latin vulgaire introduit au IIe siècle av. J.-C. par les colons romains au nord-est de la péninsule Ibérique et au sud de la Gaule narbonnaise[1]. Suivant l'extension de la couronne d'Aragon, il s'est ensuite implanté en direction du sud dans les régions méridionales de l'actuelle Catalogne, au Pays valencien, dans les Îles baléares, ainsi que dans certaines régions des anciens royaumes de Sardaigne et de Sicile[2].

Le catalan fait son apparition au sein de l'ensemble occitan[3].

Origine communes avec l'occitan, marche hispanique émancipation pour raisons politiques entre XIII et XV, intégration à la monarchie hispanique, diglossie/décadence, récupération Renaixença/normalisation, officialisation.

Histoire externe modifier

Le substrat préromain modifier

Au cours du Ier millénaire av. J.-C. s'établissent dans les futurs pays catalans divers peuples Del 1000 al 218 aC s'estableixen al territori que actualment es coneix com a Països Catalans diversos pobles, que parlaven llengües diferents: els sorotaptes????????????????, els celtes, els fenicis, els grecs o els ibers. Aquestes són les llengües que conformen el substrat del català.

El 218 aC els romans desembarquen a Empúries.

 
Carte de l'empire romain en l'an 116.

Le processus de romanisation modifier

Tot i haver desembarcat el 218 aC, la romanització del territori no començà fins al segle I aC, i el centre en fou Tarragona. Per "romanització" s'entén el procés d'implantació al territori de la cultura, les lleis, els costums i la llengua de l'imperi romà, que era el llatí. No obstant això, la romanització de Catalunya no va ser uniforme, i hi hagué zones profundament romanitzades, com l'Empordà, al costat d'altres de romanització menys intensa, com la zona d'Olot.

De mica en mica es va produint un canvi lingüístic en aquests territoris, i després d'una etapa de bilingüisme entre el llatí i les llengües indígenes, el llatí s'acaba imposant. No obstant això, s'observa en el llatí parlat en cada territori particularitats fruit del substrat de les llengües indígenes que s'hi parlaven. D'aquesta manera, des d'un primer moment hi ha diferències entre el llatí parlat a la Península Ibèrica i el d'Itàlia. I encara, dins el llatí de la Península també hi ha diferències (era diferent el llatí parlat a una zona del parlat en una altra). Els parlants, però, no tenien encara consciència d'aquestes diferències.

Apparition du catalan modifier

L'imperi romà, al llarg del segle V d. C., va començar a descompondre's, i també la unitat que representava el llatí, donant pas al naixement de les llengües romàniques, algunes de les quals són: el galaicoportuguès, el castellà, el català, l'occità, el francès, el sard, l'italià, el romanès i el reto-romànic (al cantó suís de Grisons).

El conjunt d'aquestes llengües, o el lloc on es parlen, és el que es coneix com a Romània. La Romània es divideix en dos blocs: 1) l'oriental (italià i romanès) i 2) l'occidental (portuguès, castellà, català, occità, francès, sard i reto-romànic).

Le catalan prélittéraire modifier

Le superstrat germanique modifier

 
La Reconquesta peninsular

Aprofitant la decadència de l'imperi romà els visigots començaren a ocupar territoris dominats fins aleshores pels romans. Això va ocupar els segles V, VI i VII d. C. El llegat lingüístic d'aquestes invasions formarà part del superstrat de la llengua catalana.

L'invasion musulmane modifier

El segle VIII dC es produeix la invasió musulmana de tota la Península. Aviat, però, els francs de Carlemany van iniciar un projecte de reconquesta per a assegurar-se una zona de seguretat davant l'imparable avanç musulmà. Va néixer així la "Marca hispànica" i la reconquesta arribà fins a Barcelona (801), comprenent els territoris que es coneixen com a Catalunya Vella. La reconquesta dels territoris del sud de Catalunya, la Catalunya Nova, es va fer esperar fins al segle XII.

La influència de les llengües germàniques i de l'àrab damunt del llatí/català que es parlava en aquests territoris influí de manera diferent: l'àrab tingué molta més incidència damunt del català parlat a la Catalunya Nova, sota domini musulmà durant molts més anys que no pas a la Catalunya Vella, on molt poca influència hi trobem en el superstrat.

Apparition du catalan littéraire modifier

La consciència de diferenciació lingüística llatí/català modifier

Durant aquest període assistim als grans canvis que es produeixen en el llatí vulgar i que propicien la formació de les llengües romàniques. Gràcies a l'esforç de Carlemany es produí dins l'imperi carolingi, del qual formava part la "Marca", una renaixença intel·lectual (la "Renovatio carolingea") que promovia el renaixement de la cultura llatina cristiana. Per a fer-ho efectiu, es proposà el restabliment del llatí culte.

El resultat d'aquest intent va ser que la immensa majoria de la gent no entenia el que li deien, i va començar a prendre consciència que aquell llatí que es creien que parlaven havia evolucionat fins al punt de convertir-se en una llengua completament diferent. Dissortadament, i encara que es pensa que la llengua catalana va seguir una evolució paral·lela a la de la resta de les llengües romàniques, la documentació que n'ha perviscut no és directa, i no explicita la consciència de diferenciació entre el llatí i el primitiu romanç català.

Per diversos indicis, però, podem afirmar que el català ja era parlat en aquest racó de la Península cap al segle VIII d. C. És a dir, el llatí parlat aquí des dels primers segles de la nostra era havia evolucionat prou com per diferenciar-se de la llengua vulgar de Roma i ser notablement diferent. Això no obstant, els documents de l'època són escrits en llatí (força degradat i en alguns aspectes proper al català).

Els primers testimonis de català escrit modifier

Al segle IX, en aquests mateixos documents quotidians (testaments, actes, vendes, etc.) apareixen clarament paraules i construccions catalanes, la qual cosa ja ens indica que la llengua oral del qui redactava l'escrit era ben diferent d'aquella en què s'escrivia.

 
Les Homilies d'Organyà

Aquest mateix segle es produeix una decisió important per a les llengües romàniques: l'Església decidia en el Concili de Tours que calia traduir les homilies en català per tal que els feligresos entenguessin alguna cosa de la Paraula. La denominació del català preliterari entra en joc, i s'entén que és el català oral que devia servir de vehicle de comunicació entre els habitants de la part nord-est del Principat, ençà i dellà dels Pirineus, des de mitjan del segle VII.

Al segle IX, encara que escasses es troben mostres de trets típics del català enmig de textos en llatí, per exemple el nom de Palomera en llatí Palumbaria, trobat a l'acta de consagració de la Catedral d'Urgell redactada al darrer terç del segle IX. En un altre text, aquest ja de principis del segle XI, apareix enmig d'un text llatí, del 1034, el nom de set arbres fruiters en català:[4]

« morers III et oliver I et noguer I et pomer I et amendolers IIII et pruners et figuers »

A finals del segle XI es troben documents feudals escrits integrament en català??????, mentre que a principis només hi apareixien mots i expressions. El manuscrit Greuges de Caboet és el text més antic que es conserva totalment en català, de temàtica feudal i fou escrit entre 1080 i 1095. Del 1098 data el Jurament de Pau i Treva del comte Pere Ramon de Pallars Jussà al bisbe d'Urgell.[4]

Al segle XII trobem altres document feudals com els Greuges dels homes de Sant Pere de Graudescales i els Greuges dels Homes d'Hostafrancs de Sió, que com els Greuges de Caboet, procedeixen de l'àrea antiga del Bisbat d'Urgell. Al mateix segle sorgeixen les primeres traduccions o adaptacions d'origen jurídic, com el Liber iudiciorum (Llibre dels Judicis o Llibre Jutge) o Forum iudicum data paleogràficament de finals del segle XII conservat a la Biblioteca de l'Abadia de Montserrat i es creu que es una còpia d'una traducció de mitjan del segle XII mentre que una altra versió catalana del mateix Liber iudiciorum que es conserva a l'Arxiu Capitular d'Urgell, a la Seu d'Urgell, data de la primera meitat del segle XII, paleogràficament i lingüísticament.[4]

Al segle XIII sorgeixen les Homilies d'Organyà (comentari en català d'uns passatges de l'Evangeli, escrits en llatí), considerat el primer text literari escrit originàriament en català, ja que els anteriors citats no són considerats literaris[4], i és una col·lecció de sermons conservada en aquesta població. Tant el Forum com les Homilies s'havien considerat tradicionalment els primers textos en català.

Cal destacar també la Cançó de Santa Fe, un dels textos literaris més antics escrits en català o occità. Fou escrita entre 1054 i 1076. Es una hagiografia de Santa Fe d'Agen contada en 593 versos octosil·labics dividida en un nombre variable de cobles consonants segons les versions (de 41 a 55). Aragon. (Cançó de Santa Fe Mireu l'entrada en anglès i en occità)

Una llengua per al dret i el comerç modifier

Al segle XIII ja sovintegen els textos en català. Es tracta de textos jurídics i comercials. Catalunya, sota l'hegemonia del casal dels comtes de Barcelona, anava adquirint fesomia pròpia i independent i al mateix temps s'anava vertebrant: les ciutats creixien i la vida comercial esdevenia un dels eixos de la vida econòmica. En aquest context, els pactes feudals o les lleis franques esdevenien inadequades i era necessari adaptar-les a la nova situació. Entre els textos jurídics que cal destacar els Usatges de Barcelona (originàriament escrites en llatí, però en tenim una traducció catalana de la segona meitat del XIII). A València, i responent a la necessitat d'organitzar jurídicament el territori acabat de conquerir, va aparèixer un text de gran importància jurídica i lingüística: els Furs de València (en llatí el 1261 i traduïts al català tot seguit). Es tracta d'un tractat jurídic que estableix els costums i lleis per a la regulació quotidiana. Igualment és de la segona meitat del segle XIII el llibre Costums de Tortosa, codi de dret.

L'aparició de la prosa literària. Ramon Llull modifier

Ramon Llull (Mallorca 1232-1315) és el creador de la prosa literària en llengua catalana. És el primer escriptor europeu que utilitza una llengua romànica popular per tractar sobre temes que fins llavors eren reservats al llatí: filosofia, ciència, etc. Això ho va fer per no reduir la seva obra al camp de la gent que coneixia llatí.

Llull, però, no va partir de zero. Hi havia obres anteriors en català i contemporànies, però cap d'elles té la seva qualitat i importància. Entre les seves obres destaquen: el Llibre de contemplació en Déu, El Blanquerna, el Llibre d'Amic e Amat, el Llibre de l'orde de cavalleria, etc.

La historiografia. Les quatre grans cròniques modifier

A mitjan segle XII, al costat de les cròniques llatines de caràcter erudit i monacal, apareixen a Catalunya unes cròniques de tipus popular per ser memoritzades i recitades. Destaquen en català les denominades "quatre grans cròniques": la de Jaume I, la de Bernat Desclot, la de Ramon Muntaner i la de Pere el Cerimoniós. Es caracteritzen pel fet d'historiar esdeveniments contemporanis o bé immediatament anteriors (la història catalana dels segles XIII-XIV).

Les quatre grans cròniques representen la maduresa definitiva de la prosa catalana iniciada amb Ramon Llull, i des d'un punt de vista ideològic s'entrelluca en totes elles un sentiment patriòtic i nacionalista desconegut en la literatura anterior.

L'expansió peninsular i mediterrània modifier

 
La conquesta de Mallorca

L'elaboració de les quatre grans cròniques s'ha de relacionar amb l'expansió de la Corona d'Aragó més enllà de les seves fronteres. A la Península, Jaume I el conqueridor fou un dels impulsors de la Reconquesta. Destaquen la conquesta de Mallorca, el 1229 (repoblada per gent de l'Empordà i la Catalunya Vella), València, durant el període 1233-1245 (els nuclis urbans i costaners foren repoblats per catalans i les terres de l'interior per aragonesos, aragonesoparlants, cosa que explica la formació de dues àrees idiomàtiques al País Valencià), Sicília, el 1282, Sardenya, el 1327 (sobretot la ciutat de l'Alguer, repoblada totalment per catalans) i finalment Grècia i Neopàtria, a inicis del XIV.

En alguns territoris, com les Balears i València, arrelà el català. En d'altres com l'Alguer, s'ha conservat amb dificultats. I en llocs com Grècia, el català no hi aconseguí arrelar.

La llengua de la poesia modifier

Fins que al segle XV Ausiàs March va començar a escriure poesia sense occitanismes, la llengua en què s'escrivia la poesia a la Corona d'Aragó era l'occità, però no era una forma d'occità de cap localització geogràfica concreta: era una llengua koiné literària, sovint artificial, comuna de totes les corts occitanes. El món català i l'occità, durant els segles XII i XIII, estaven molt relacionats. Si actualment el català i l'occità són dues llengües molt semblants, en aquella època ho eren molt més i, per tant, els poetes catalans no devien tenir gaire dificultats per escriure en occità.

La batalla de Muret (1213) va significar l'inici de la decadència de la societat occitana i la seva llengua. Tot i així, des de Catalunya sorgiren iniciatives que allargaren la vida de l'occità com a llengua de la poesia. No obstant això, els poemes fets per autors catalans a finals del XIV començaments del XV estaven força plens de catalanismes. Es parla d'un procés de catalanització i de desprovençalització de la poesia catalana d'aquesta època.

La Cancelleria Reial modifier

Pere III el Cerimoniós (1319-1387) s'adonà que existia un estret lligam entre poder i llengua, i per això es proposà de reformar la Cancelleria Reial. La Cancelleria havia estat creada al segle XIII i era un organisme administratiu i burocràtic. Amb la reforma de Pere III entraven a treballar a la Cancelleria gent molt preparada en els camps de la teologia, el dret, l'escriptura, etc. La seva tasca era redactar els documents oficials, que aviat foren considerats models de bon escriure.

Aviat el català de la Cancelleria esdevingué una mena de llengua acadèmica, ja que era la llengua dels discursos i dels documents que signava el rei, i això la legitimava i feia que fos acceptada incondicionalment en tots els territoris de la Corona. La prosa de la Cancelleria fou un factor important d'unitat de la llengua administrativa i literària. Acabà sent una mena de model supradialectal: bastida sobre la modalitat dialectal del barceloní, fou acceptada per tots els escriptors com una mena de forma estàndard.

Del segle XV fins a la Renaixença modifier

El context polític i social. Els Trastàmara modifier

L'any 1410 mor sense descendència el rei Martí l'Humà i s'extingeix la dinastia catalana. L'hereu al tron de la Corona d'Aragó surt del Compromís de Casp (1412) i no és cap altre que Ferran d'Antequera, de la dinastia castellana dels Trastàmara. Hi ha qui veu en aquest canvi de dinastia el primer símptoma de decadència en la cultura catalana, però el cert és que aquest segle XV passà a la història com el més gloriós per a la història de la literatura catalana.

Malgrat això, durant aquest segle XV Barcelona i el Principat perden pes específic en la confederació aragonesa en favor de València, que s'erigeix en el motor econòmic i cultural de la Corona. A aquest fet hi ajuda la guerra civil catalana.

 
El trobador Bertran de Born

La poesia modifier

Els primers intents de ruptura amb l'occità modifier

La poesia culta catalana en el segle XV inicia una tímida ruptura amb la poesia trobadoresca: el valencià Jordi de Sant Jordi i el vigatà Andreu Febrer són dos exemples d'aquest tímid abandó de formes i fons trobadorescos, per bé que utilitzin un català ple d'occitanismes. Altres poetes que escriuen en un català aprovençalat són Jaume i Pere March i Gilabert de Pròixita.

Ausiàs March modifier

El primer poeta català que trenca definitivament amb la poesia trobadoresca és el valencià Ausiàs March (1397-1459). La seva obra poètica, de més de deu mil versos, presenta només una vintena d'occitanismes, la qual cosa significa l'acabament de la influència dels trobadors provençals i el començament d'una poesia plenament catalana.

La narrativa modifier

El Curial e Güelfa modifier

El Curial e Güelfa és una novel·la cavalleresca que ens ha pervingut anònimament. Segurament fou escrita entre 1435 i 1462 i a partir de la llengua emprada suposem que el seu autor era del Principat: de la Catalunya oriental, segurament. En el Curial e Güelfa hi trobem força influències franceses i italianes, tant pel que fa al lèxic com pel que fa als ambients.

El Tirant lo Blanc modifier

La novel·la profana més llegida durant el segle XV fou el Tirant lo Blanc, escrita entre 1460 i 1490 pel valencià Joanot Martorell. L'obra, considerada peça mestra de la narrativa catalana i universal de tots els temps, és una novel·la total: cavalleresca, històrica, militar, de costums, eròtica, psicològica, etc. Sobre una base inicial de la matèria de Bretanya, Joanot Martorell construeix l'obra juxtaposant fonts orals i escrites de procedència diversa: artúriques, clàssiques, italianes, espanyoles, etc.

L'Espill modifier

L'Espill és una novel·la en vers de caràcter misogin. Fou escrita pel valencià Jaume Roig entre 1455 i 1462 i es compon de més de setze mil versos tetrasíl·labs.

La "valenciana prosa". Joan Roís de Corella modifier

A aquests moments del segle XV ningú discutia la unitat lingüística de la catalanofonia, no obstant és en aquest moment que sorgeix el terme de "valenciana prosa", referit sobretot a un estil d'escriptura determinat, caracteritzat per la preciositat i l'artificiositat, amb calcs del llatí que desembocaven en una retòrica barroca. És una prosa "d'art".

La figura més rellevant que utilitzà aquest estil fou Joan Roís de Corella, també valencià i nascut entre 1433 i 1443, i mort el 1497. La seva obra més coneguda és la Tragèdia de Caldesa. Es considera Corella l'última gran figura de la literatura valenciana medieval.

L'inici del retrocés de la llengua modifier

El procés de substitució lingüística modifier

 
Impremta del segle XV

Durant els segles XVI i XVII el català continuarà essent la llengua d'ús popular a tots els nivells: en la relació familiar, a l'església, a l'administració, a l'escola, en els llibres tècnics i d'història, etc. No obstant això, el castellà s'anirà introduint a la catalanofonia. Els fets que acceleren la presència del castellà en els territoris de llengua catalana foren:

  1. La influència de la cort castellana. Els Trastàmara castellans havien respectat l'ús del català i aquest no se'n ressentí fins que Ferran II d'Aragó i Isabel I de Castella es casaren i els Països Catalans quedaren lligats al projecte de monarquia hispànica gestat pels Reis Catòlics (1479-1516). Fruit de la castellanització de la cort, l'aristocràcia catalana es va anar castellanitzant.
  2. L'esplendor de la literatura castellana. Alguns escriptors catalans, enlluernats per la literatura renaixentista i barroca castellana canviaran la seva llengua per la castellana (Joan Boscà)
  3. La impremta. La producció de llibres en castellà anirà desplaçant la de llibres en català per una qüestió de mercat.
  4. La Guerra dels Segadors (1640-1659). Enfrontà el Principat de Catalunya amb Felip III i el centralisme polític castellà, i comportà la derrota de Catalunya i la cessió a l'estat francès, mitjançant el Tractat dels Pirineus (1659), de les comarques del Rosselló, el Conflent, el Vallespir i l'Alta Cerdanya. En aquests territoris es va prohibir el català.

La "Decadència" modifier

Molts estudiosos es refereixen als segles XVI, XVII i XVIII de la cultura catalana amb el terme de "decadència" per a donar a entendre el retrocés que patí el català durant aquests anys. És, però, un terme imprecís, ja que no reflecteix la realitat total de la llengua, sinó solament una part, la que afecta la producció culta. Tanmateix la llengua oral i escrita de les classes populars als Països Catalans continuarà essent el català, almenys fins al segle XVIII.

Malgrat el descens quantitatiu i sobretot qualitatiu de les produccions literàries cultes en llengua catalana, podem assenyalar uns quants noms: Cristòfor Despuig, autor dels Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557), Pere Serafí, Francesc Vicens Garcia (el "rector de Vallfogona"), Francesc Fontanella, Joan Ramis, etc.

La Guerra de Successió i els Decrets de Nova Planta modifier

L'any 1700 mor sense descendència Carles II, i esclata una guerra entre els partidaris de l'arxiduc Carles d'Àustria i els de Felip d'Anjou, de la dinastia absolutista dels Borbons. La Corona d'Aragó es posicionà a favor de l'arxiduc, que acabà derrotat. Les conseqüències per al català foren terribles, ja que el nou sobirà, Felip V, promulgà els coneguts Decrets de Nova Planta, segons els quals el català deixava d'ésser llengua oficial, se suprimien els drets i les institucions forals, es produïa una castellanització de l'administració pública, es canviava la toponímia i es prohibia l'ús del català a l'escola, als tribunals civils i eclesiàstics, als llibres de comptabilitat empresarial, al teatre, etc.

La creixent castellanització durant els segles anteriors ja havia ocasionat una certa crisi en la consciència idiomàtica unitària, que s'accentuà a partir dels Decrets de Nova Planta. La voluntat central de fer minvar la llengua i la cultura de Catalunya es va accelerar el 20 de febrer del 1712 a Madrid quan es varen dictar les famoses instruccions secretes als corregidors del territori català: "Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado." Els decrets i les mesures encaminades a prohibir l'ús del català no es dugueren a terme sistemàticament, ni obtingueren resultats efectius immediats. Tot i així, la situació al domini lingüístic català portà a una situació de diglòssia: mentre el castellà s'usava per a funcions formals, generalment per escrit, el català s'usava per a funcions informals, bàsicament orals.

La Renaixença modifier

En la primera meitat del segle XIX, la realitat sociolingüística de la Catalanofonia és semblant a la del segle anterior. La nova classe burgesa manté les mateixes actituds que l'aristocràcia: l'adopció del castellà i el bandejament de la tradició catalana. Tot plegat accentua el bilingüisme diglòssic.

A partir, però, de la segona meitat del segle es produeix un canvi molt important en el comportament del poble català envers el seu idioma. Les bases d'aquest canvi es palesen en el naixement d'un moviment literari renovador, la Renaixença catalana, i en l'aparició del catalanisme polític, que s'enfrontarà amb el centralisme de Madrid. Especial importància tingué el canvi d'actitud de la burgesia, que acabà fent-se seves aquestes reivindicacions catalanistes.

Llengua i ideologia modifier

La Renaixença catalana és un moviment literari estrictament del Principat. Podem considerar que neix el 1833 amb la publicació de l'Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau, i arriba al punt més alt el 1877, en què Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà triomfen als Jocs Florals.

 
Inauguration du premier congrès international de la langue catalane.

La Renaixença és un moviment gestat per la burgesia i que té molts punts en contacte amb el Romanticisme que neix durant el segle XIX sobretot a Alemanya i Anglaterra. Els romàntics europeus reivindicaran les cultures nacionals i el retorn a l'esplendor de l'edat mitjana. Així doncs, per una banda s'intenta reconstruir l'època de màxima esplendor nacional a partir de la divulgació de clàssics i de la literatura popular, alhora que s'intenta normalitzar i normativitzar la llengua, entesa novament com el principal vehicle aglutinador del país.

La literatura modifier

Els Jocs Florals desvetllaran la inquietud per l'ús i per l'estat en què es troba la llengua catalana. Fruit d'aquest renovat interès comencen a sorgir grans autors en els diferents gèneres. En poesia destaca Jacint Verdaguer, autor de l'Atlàntida; en teatre Àngel Guimerà i Frederic Soler (Pitarra), i la novel·la, pràcticament morta d'ençà el segle XV, ressorgí amb L'orfeneta de Menargues (1862) i sobretot amb Narcís Oller.

Le processus de normalisation modifier

Tot al llarg del segle XIX l'interès per la llengua farà que augmenti considerablement el nombre d'estudis. A l'hora de buscar un model de llengua sorgiren dues tendències lingüístiques irreconciliables: la d'aquells que propugnaven un català "acadèmic" (un català arcaitzant allunyat de la llengua empobrida i castellanitzada del moment) i la d'aquells que defensaven "el català que ara es parla" (el català habitual de la gent del poble, encara que tingués castellanismes).

La premsa va jugar un paper molt important en la difusió de les polèmiques de normativització del català, sobretot la revista "L'Avenç". Es proposaven acabar amb l'anarquia ortogràfica i elaborar un bon diccionari, unificar els dos models de llengua (el culte i el popular) i depurar el lèxic, ple de barbarismes. En aquesta tasca tingué una importància cabdal Pompeu Fabra, autor el 1891 d'un Ensayo de gramática del catalán moderno que serví per posar les bases de la codificació lingüística que realitzà l'Institut d'Estudis Catalans l'any 1913, amb la publicació de les Normes ortogràfiques.

La dictature franquiste modifier

La victòria del general Franco en la Guerra Civil de 1936-1939 va significar la repressió de qualsevol signe de catalanitat. Van ser abolits els l'Estatut d'Autonomia, el Parlament de Catalunya i la Generalitat de Catalunya. Durant el periòde franquista (1939-1975), el català va ser objecte d'una agressió brutal i va quedar reduït a l'ús familiar. El castellà va passar a ser l'única llengua de l'ensenyament, de l'administració i dels mitjans de comunicació. Tant a l'interior del país com a l'exili, hi va haver diverses iniciatives (llibres, revistes, campanyes...) per tal de suplir el silenci imposat pel règim.

Situation actuelle modifier

Després de la mort de Franco, es va iniciar una nova etapa de recuperació lingüística amb el restabliment de la Generalitat de Catalunya (1977), la Generalitat valenciana (1979) i el Consell Insular (1982) a les Illes Balears. El Català va esdevenir cooficial amb el castellà en aquestes tres comunitats.

Avui en dia, l'extensió del català a tota la societat topa amb una sèrie d'obstacles: la majoria dels mitjans de comunicació (cadenes de televisió, emissores de ràdio, diaris i revistes, etc.) són en castellà, igual que molts dels intercanvis econòmics, mentre que la llengua de la ciència i de la tecnologia és, bàsicament, l'anglès.

De tota manera, gràcies a l'ensenyament i a la creació de nous mitjans de comunicació, el coneixement del català ha augmentat considerablement en els diversos àmbits de la vida social.

Histoire interne modifier

As a member of the dialect continuum of Romance languages, Catalan evinces linguistic features similar to those of its closest neighbors (Occitan, Aragonese). The following features represent in some cases unique changes in the evolution of Catalan from Vulgar Latin; other features are common in other Romance-speaking areas.

Phonology modifier

Catalan is one of the Western Romance languages, which forms a dialect chain running across Spain from Portuguese through Leonese, Spanish, Aragonese, and Catalan. From there, the chain runs across the Pyrenees to various Occitan dialects: either northwest to Gascon and Lemosin, or north to Languedocien; then from Langedocien, either north to Auvernhat and eventually French, northeast to Franco-Provençal and the Rhaeto-Romance languages, or east through Provençal and across to Ligurian and the other Gallo-Italian languages.

Catalan is most closely related to Occitan, and only diverged from it towards the end of the first millennium AD when the cultural ties with France were broken. In time, Catalan became more tied to the Ibero-Romance languages in Spain; because these languages are significantly more conservative than French (which has been the most important influence over Occitan in the last several hundred years), most of the differences between Catalan and Occitan are due to developments in Occitan that did not occur in Catalan.

Common features with Western Romance languages, but not Italo-Romance
  • Voicing (and lenition) of intervocalic -(sm)-, -(sm)-, -(sm)- into -b-, -d-, -g- ((sm) 'goat' → cabra, (sm) 'chain' → cadena, (sm) 'safe' → segur).
  • Loss of gemination in stop consonants.
  • Development of /ts/ (later /s/) instead of /tʃ/ from palatalized /k/. For example, (sm) ('sky, heaven') → Old Catalan cel /tsɛl/ → modern [ˈsɛɫ] (cf. Italian cielo /tʃɛlo/).
  • Development of (sm) in (sm), (sm) into palatal /j/ (vs. /tt/, /ss,ʃʃ/ in Italian).
  • Apicoalveolar pronunciation of /s/ and /z/. (This was once common to all Western Romance languages, but has since disappeared from French, some Occitan dialects, and Portuguese.)
Common features Gallo-Romance languages
  • Loss of final unstressed vowels except -(sm) ((sm) 'wall' → *muro → mur, (sm) 'flower' → flor); cf. the maintenance of all final vowels except -(sm) in Spanish and Portuguese, e.g. muro but flor; Italo-Romance maintains all final vowels (Italian muro, fiore). The resulting final voiced obstruents undergo devoicing: (sm) ('cold') → fred [ˈfɾɛt] or [ˈfɾet]. However, final voiceless fricatives are voiced before vowels and voiced consonants (regressive voicing assimilation): els homes 'the men' [əɫs] + [ˈɔməs] → [əɫˈzɔməs]; peix bo 'good fish' [ˈpe(j)ʃ] + [ˈbɔ] → [ˈpe(j)ʒˈβɔ]. (The same final-obstruent devoicing occurs in all of the Western Romance languages to the extent that obstruents become final, but this is fairly rare in Ibero-Romance. Cf. Portuguese luz "light" /lus/ vs. luzes "lights" /ˈluzɨs/,/luzis/, Old Spanish relox "(wrist) watch" /reˈloʃ/ vs. relojes "(wrist) watches" /reˈloʒes/.) (Apparent maintenance of -o in first-person singular and -os plurals are likely secondary developments: Old Catalan had no first-person singular -o, and -os plurals occur where they are etymologically unjustified, e.g. peixos "fishes" < PISCĒS, cf. Portuguese peixes.)
  • Diphthongization of /ɛ/ and /ɔ/ before palatal consonants (with subsequent loss of middle vowel if a triphthong is produced). Spanish and Portuguese instead raise the vowel to become mid-high; in Spanish, this prevents diphthongization. (But diphthongization between palatals does occur in Aragonese.) Latin (sm) 'thigh' →
  • /kuoiʃa/ → cuixa (cf. French cuisse but Portuguese coxa). Latin (sm) 'eight' →
  • /uoit/ → vuit (cf. French huit but Portuguese oito, Spanish ocho; Old Occitan both ueit and och). Latin (sm) 'bed' →
  • /lieit/ → llit (cf. French lit but Portuguese leito, Spanish lecho; Old Occitan both lieig and leit).
  • Preservation of initial (sm)-, (sm)-, (sm)- ((sm) 'fold' → aplegar 'to reach', (sm) 'key' → clau, (sm) 'flame' → flama); cf. palatalization of these initial clusters in Spanish llegar, llave, llama Portuguese chegar, chave, chama. In the Italo-Romance group this slenderization generally replaces the second consonant with -i- [j]; hence Italian piegare, chiave, fiamma.
Common features with Occitan, French, and Portuguese, but not Spanish
  • Initial /ɡ/ + yod or /e/ or /i/, /d/ + yod, /j/ → [dʒ]* → [ʒ] or [dʒ], rather than Spanish /j/. Sound is preserved in all cases, rather than lost in unstressed syllables: (sm) ('ice') → gel [ˈʒɛɫ] or [ˈdʒɛɫ] (cf. Spanish hielo /jelo/; but Portuguese gelo, Occitan gel). (sm) ('lay down') → *gieitar → gitar [ʒiˈta] or [dʒiˈta(ɾ)] (cf. Spanish echar; but Portuguese jeitar, Occitan gitar, French jeter).
  • Old /dʒ/ remains as modern /dʒ/ or /ʒ/, rather than Spanish /x/.
  • Voiced sibilants remain as such, whereas in Spanish they merge into voiceless sibilants.
  • Initial /f/ remains as such, whereas in Spanish it becomes /h/ before a vowel (i.e. unless preceding /r/, /l/, /w/, /j/). (Gascon actually develops /f/ into /h/ in all circumstances, even before consonants or semi-vowels.)
  • Intervocalic /l/ + yod (-(sm)-, -(sm)-), -(sm)- → ll [ʎ] rather than j ([(d)ʒ] Old Spanish, [x] modern): (sm) 'wife' → muller, (sm) 'ear' → orella, (sm) 'old' →  [sic]. Cf. Spanish mujer, oreja, viejo (but Portuguese mulher, orelha, velho, Occitan molher, French oreille, vieil).
  • Development of -(sm)- only to /(j)t rather than further development to /tʃ/. Both Spanish and Middle Occitan have /tʃ/, but Gascon and Languedocian dialects near Catalan, French, and all other Ibero-Romance languages (Portuguese, Leonese, Aragonese) have /(j)t/. E.g. (sm) → *lleit → llet (Cf. Spanish leche, Southern Occitan lach, Northern Occitan lait, Occitan near Catalan lèit, French lait, Portuguese leite).
Common features with Occitano-Romance languages
  • Preservation of Vulgar Latin stressed -(sm)- and -(sm)- (short ⟨ĕ⟩ and ⟨ŏ⟩), [ɛ] and [ɔ] respectively ((sm) 'land' → terra, (sm) 'honey' → mel, (sm) 'fire'→ foc [ˈfɔk], (sm) 'ox'→ bou [ˈbɔw]); cf. Spanish diphthongs in tierra, miel, fuego, buey. French diphthongizes in open syllables, hence miel, Old French buef (modern boeuf /bœf/, but terre without diphthong). This same preservation also occurred in Portuguese (terra, mel, fogo, boi). Note also that Occitan, but not Catalan, diphthongizes these vowels before velar consonants, i.e. /k/, /ɡ/, /w/: terra, mel, but fuec, bueu.
  • Development of late-final /v/ into /u/: (sm) 'ship' → nau (cf. Occitan nau, French nef, Spanish non-final nave); (sm) 'brief' → breu (cf. Occitan breu, French bref, Spanish non-final breve).
  • Loss of word-final (originally intervocalic) -(sm): (sm) ('bread') → pa, (sm) ('wine') → vi. (In some Occitan dialects, e.g. Provençal, the consonant was not lost.) Unlike in Languedoc and Northern Catalan, plural forms conserve this [n]: pans, vins.
  • Merger of Proto-Western-Romance /ð/ (from intervocalic -(sm)-) and /dz/ (from intervocalic -(sm)-, -(sm)-, -(sm)-). The result was originally /z/ or /dz/, still preserved in Occitan and partly in Old Catalan, but in modern Catalan now developed to /w/ or lost.
Common features with Spanish but not Occitan
  • Preservation of Western Romance /u/ and /o/ as [u] and [o], rather than Gallo-Romance [y] and [u], respectively (also in Portuguese). Latin ((sm) 'moon' → lluna [ˈʎunə] or [ˈʎuna/ɛ], Occitan luna [ˈlynɔ], French lune [lyn]. Latin ((sm) 'double' → doble [ˈdobːɫə] or [ˈdoβle], Spanish doble [ˈdoβle], Occitan doble [ˈduble], French double [dubl].
  • Development of -(sm)- to /ɔ,e/ rather than preservation as /au,ai/ (but Portuguese has /ou,ei/). E.g. (sm) 'cabbage' → col, (sm) 'not much' → poc. (Same development occurred in French.)
  • Palatalization of -(sm)- /ks/, -(sm)- /skj/, -(sm)- /ssj/ to [(j)ʃ] (also in Portuguese). Latin (sm) 'thigh' → cuixa, Portuguese coxa vs. French cuisse. Latin (sm) 'to loosen' (later 'to let') → Catalan and Portuguese deixar, Old Spanish dexar, but French laisser, Old Occitan laisar. Latin (sm) 'to lower' → Catalan and Portuguese baixar, Old Spanish baxar, but French baisser. (In Occitan dialects near catalan and Gascon, there is palatization too: baishar, daishar.)
  • Intervocalic -(sm)- → ll [ʎ]: (sm) ('horse') → cavall (cf. Spanish caballo with [ʎ] still preserved in conservative rural districts in Spain; Portuguese cavalo, Occitan caval, French cheval, all with simple /l/). In a few cases, /l/ appears as a result of early simplification of -(sm)- after a long vowel: (sm) 'town' → vila; (sm) 'star' → Western Catalan estrela, Eastern estrella (cf. Spanish estrella, Portuguese estrela < -(sm)- but French étoile < -(sm)-).
  • Reduction of consonant cluster -(sm)-m: (sm) 'leg' → cama, (sm) 'loin' → llom, (sm) → colom (cf. Spanish cama, lomo, paloma but Portuguese lombo, pombo/pomba). Occurs in some Occitan dialects (Gascon and southern Languedoc).
Features not in Spanish or (most of) Occitan, but found in other minority Romance languages
  • Reduction of consonant cluster -(sm)- to -n- ((sm) 'to stroll' → andar 'to go' → anar, (sm) 'to send, to lead' → manar). Compare reduction of -(sm)- to -m-. Also found in Gascon and southern Languedoc.
  • Palatalization of initial (sm)- ((sm) 'moon' → lluna, (sm) 'wolf' → llop). This feature can be found as well in the Foix dialect of Occitan and in Astur-Leonese.
  • Palatalization of -(sm)- before -(sm)- to [(j)ʃ]. Especially visible in verbs of the third conjugation (-(sm)) that took what was originally an inchoative infix (-(sm)-/-(sm)-), e.g. (sm) 'serves' (present tense, 3rd person singular indicative) → serveix/servix. Found in Aragonese, Leonese, and in some Portuguese words. (In Portuguese, (sm) 'fish' → peixe, (sm) 'to mix' → mexer 'to shake', but most verbs in (sm) end in (s)cer, e.g. (sm) 'to grow' → crescer, (sm) 'to be born' → nascer, (sm) 'to offer' → oferecer.)
Unique features not found elsewhere
  • Unusual development of early /(d)z/, resulting from merger of Proto-Western-Romance /ð/ (from intervocalic -(sm)-) and /dz/ (from intervocalic -(sm)-, -(sm)-, -(sm)-); see note above about a similar merger in Occitan. In early Old Catalan, became /w/ finally or before a consonant, remained as /(d)z/ between vowels. In later Old Catalan, /(d)z/ lost between vowels:
    • (sm) 'foot' → peu
    • (sm) 'cross' → creu, (sm) 'he believes' → (ell) creu
    • Verbs in second-person plural ending in -(sm): (sm) 'you (pl.) look' → *miratz → mirau → mireu/mirau
    • (sm) 'reason' → *razó → raó
    • (sm) 'neighbor' → *vezí → veí
    • (sm) 'to receive' → *rezebre → rebre
  • Partial reversal of Proto-Western-Romance /e/ and /ɛ/, according to the following stages:
    • (1) Stressed /e/ → /ǝ/ in most circumstances
    • (2) Stressed /ɛ/ → /e/ in most circumstances
    • (3) Stressed /ǝ/ maintained as such (in the Balearic Islands); /ǝ/ → /ɛ/ (in Eastern, hence standard, Catalan); /ǝ/ → /e/ (in Western Catalan).
  • Secondary development of doubled resonant consonants (/ll/, /mm/, /nn/, /ʎʎ/): (sm) ('week') → setmana [səmˈmanə], (sm) from (sm) ('skin') → cotna [ˈkonːə] ('pork rind'), (sm) ('mold') → motlle/motle [ˈmɔʎːə]/[ˈmɔlːe] ('mold, a spring'). Later augmented by learned borrowings from Classical Latin (latinisms): (sm) ('athlete') → atleta [əɫˈɫɛtə], (sm) ('intelligent') → intel·ligent [intəɫːiˈʒen(t)]. Italian has doubled consonants of all sorts, but for the most part these represent direct preservations from Latin rather than secondary developments. Vulgar Latin geminate /ll/, /rr/, /nn/ and sometimes /mm/ develop differently in the various Western Romance languages from the corresponding single consonants, but in divergent ways, indicating that the geminate forms must have been preserved in the early medieval forms of these languages even after geminate obstruents were lost. Some dialects of Aragonese (a sister language to Catalan) still preserve /ll/ as the reflex of Latin /ll/. Catalan modern geminate resonants do not descend from these early medieval geminates (/ll/,/mm/,/nn/ → /ʎ/,/m/,/ɲ/), but the development of secondary geminate resonants may have been influenced by nearby dialects that still maintained the original geminates or by other secondary geminates that must have existed at one point (e.g. (sm) → proto-Western-Romance /doddze/, where the outcome of resulting /ddz/ is distinguished from single /dz/ in Catalan, Occitan and French and where the French outcome douze, with no diphthongization, clearly indicates a geminate consonant).

Historical development modifier

As a Romance language, Catalan comes directly from Vulgar Latin. As such, it shares certain phonological changes from Latin with other Romance languages:[5]

  • Intervocalic consonant lenition, similar to most of Western Romance languages:
    • Intervocalic sounds were often voiced (circa fifth century AD).
    • /b/ and /w/ between vowels became [β]. E.g. caballu → cavall "horse" (except in Valencian, Balearic and Alguerese).
    • /d/ became [ð] between vowels in Iberia, Gaul, Raetia, northern Italy, and a part of Sardinia.
    • Intervocalic pretonic /ɡ/ was deleted in most words.
    • In some cases other voiced stops were lost as well. E.g. volebat → volia "s/he wanted", pavore → pahor → por "awe".[6]
    • Geminate voiceless stops are simplified. E. g. bucca → boca "mouth", passare → passar [pəˈsa] ~ [paˈsar] "pass".[6]
  • The velars /k/ and /ɡ/ became palatalized before front vowels.
    • by the fourth century, palatalized /ɡ/ had become a palatal approximant /j/. When following a vowel and preceding a stressed vowel, this approximant became fused with the following front vowel: /maˈɡister/ → [maˈjɪster] → [maˈester] → [ˈmastiɾ]. In the Iberian peninsula, southwestern Gaul, and portions of Sardinia, Sicily, and southwestern Italy, this palatal approximant stage was retained while other dialects made different developments.
    • Palatalized /k/, which had developed a palatal offglide (i.e. [kʲj], continued to advance further forward in the mouth to become [tʲj] (which led to some confusion between /kj/ and /tj/). By the sixth or seventh century, this palatalized coronal had become an affricate ([tʲsʲ] or [ts]).
    • /sk/ was also part of this palatalization.
  • Before or after another consonant /l/ was velarized (leading to l-vocalization in some dialects. After consonants, this may have led to the realization of a palatal lateral in Spanish and Italian.
  • /kʷ/ became /k/ before /u/ and /o/ by the first century.
  • /h/ was deleted, first when medial and then in all contexts soon after.
  • /m/ and /n/ became silent word-finally (presumably after an intermediate state of being realized as the nasalization of the preceding vowel); the latter also being lost in the coda position before /s/.
  • /ks/ was reduced to /s/ before or after another consonant. By analogy, the prefix ex- before vowels may have also been pronounced /es/. Later on, /ks/ was also reduced word-finally except in monosyllabic words.
  • /sj/, /lj/ and /nj/ became palatal between vowels.
  • stressed /e/ and /i/, when immediately followed by a vowel of the penultimate syllable, became /j/; /u/ in the same environment became /w/.[7]
  • /ss/ after diphthongs and long vowels reduced to /s/ (degeminated): /kaːssus/ → /kaːsus/. There was just general confusion in regards to geminated consonants but they were normally retained after long vowels.[8]
  • Short /i/ and /u/ became [e] and [o], probably by the first century AD. Also, vowel quantity between short mid-vowels and long mid-vowels became differentiated: /deus/ → [dɛus].[9]
  • /n/, followed by a fricative (/f/, /ʒ/, /s/, or /v/), was deleted and replaced by the lengthening of the previous vowel: /kensor/ → /tʃeːsor/.[10]
  • Eventually (in Spain and parts of Gaul), all stressed vowels were pronounced long while unstressed vowels were short. The new long vowels were pronounced in most regions with diphthongization although Portugal, southern Gaul, Lombardy, and Sicily didn’t participate in this early breaking. The vowels most affected were /ɛː/ and /ɔː/.[10]
  • Vowels were often syncopated.[11]
    • between a labial and another consonant.
      • when such a deletion brought [aβ] to precede another consonant, it became [au].
    • between a consonant and a liquid or vice versa.
  • Like Occitan, loss of Latin final unstressed vowels, except -a; and then after some of the resulting consonantic groups a support vowel -e (pronounced [e] or [ə]) appears, e. g. fame → fam "hunger"; bucca → boca "mouth"; nostru → nostre "ours".[réf. nécessaire]
  • Loss of final -n after the demise of final unstressed vowels, e. g. manu → *man → mà "hand".[réf. nécessaire]
  • In Oriental dialects: Latin short e → closed [e], and Latin long e → neutral vowel [ə] and then later → open [ɛ]; so the final outcome of Latin short and long e is reversed in relation to other Romance languages.[réf. nécessaire]
  • Unlike Occitan and other Gallo-Romance languages, Catalan preserves the three degrees for rounded back vowels /ɔ o u/, and /u/ is not fronted to /y/.[réf. nécessaire]
  • Unlike Spanish and other Iberian Romance languages, betacism or loss of b/v distinction seems to be in Catalan an innovation since the modern era.[réf. nécessaire]
  • Like Asturian, palatalization of Latin word initial l-; e.g. luna → lluna "moon"; lupu → llop "wolf".[réf. nécessaire]
  • Vocalization to [w] of final -d of diverse origins and the Latin verbal ending -tis: pede → peu [pɛw] "foot"; credit → creu [ˈkɾɛw] "he believes"; miratis → miratz → mirau → mireu [miˈɾɛw] "you watch".[réf. nécessaire]

Notes et références modifier

  1. ↑ Ferrando Francés et Amorós 2011, p. 43
  2. ↑ Sanchis Guarner 2009, p. 271
  3. ↑ Ferrando Francés et Amorós 2011, p. 43
  4. ↑ a b c et d Els primers textos en català: Textos anteriors a les Homilies d'Organyà.
  5. ↑ Modèle:Harvcoltxt
  6. ↑ a et b Article « català », paragraphe « La gramàtica històrica », Gran Enciclopèdia Catalana.
  7. ↑ Modèle:Harvcoltxt
  8. ↑ Modèle:Harvcoltxt
  9. ↑ Modèle:Harvcoltxt
  10. ↑ a et b Modèle:Harvcoltxt
  11. ↑ Modèle:Harvcoltxt


Annexes modifier

Article connexe modifier

Bibliographie modifier


  • MARTÍ I CASTELL, J. (2001): Els orígens de la llengua catalana. Àgora. Biblioteca Oberta. Barcelona, Edicions de la UOC/ Pòrtic. Enciclopèdia Catalana.
  • BASTARDAS, J. (1995). La llengua catalana mil anys enrere. Barcelona: Curial.
  • HERMAN, J. (1997): El latín vulgar. Barcelona: Ariel.
  • MARTÍ, J.; MORAN, J. (1986): Documents d'història de la llengua catalana. Dels orígens a Fabra. Barcelona: Empúries.
  • RUSSELL-GEBBET, P. (1965). Mediaeval Catalan Linguistic Texts. Oxford:The Dolphin Book.

Liens externes modifier

{{portail|Pays catalans|langues|histoires}} [[Catégorie:Histoire des langues|catalan]] [[Catégorie:Langue catalane]] [[ca:Història de la llengua catalana]] [[en:History of Catalan]] [[es:Historia del idioma catalán]]

Ce document provient de « https://fr.wikipedia.org/w/index.php?title=Utilisateur:Xic667/HistCat&oldid=87575782 ».